Aquesta és una pregunta que, amb l'assignatura de Didàctica de les ciències, ens ha sorgit i, fins i tot, inquietat a moltes de nosaltres.
Per ser una bona mestra, no només de ciències, sinó MESTRA en tots els sentits, a l'aula ha d'haver-hi comunicació, conversa; per això, és necessari disposar l'aula i els materials de manera que la conversa pugui fluïr; no ens posarem donant-nos l'esquena els uns als altres, en fileres, etc., i és important que la mestra formi part d'aquesta conversa i, per tant, es posicioni de la mateixa manera que els infants. Segons com estiguin col·locats els materials i la disposició de l'aula i els infants, ens indicarà quina és la manera de treballar del mestre.
Una bona manera de generar converses és la rotllana; d'aquesta manera, tots ens veurem les cares i tindrem unes converses molt més productives i interessants!! Penso que aquesta organització genera una actitud activa per part de l’alumnat i, a més estimula i facilita el debat a classe. És a dir, fomenta que l’alumne tingui el protagonisme a classe, aconseguint un aprenentatge significatiu dins de l’aula. Així és com hem fet la classe d'avui; no era exactament una rotllana, sinó més aviat una U, però ha hagut de ser així per falta d'espai. D'aquesta manera, hem fet un petit debat sobre com ha de ser un mestre de ciències.
El primer pas i un dels més importants és transmetre als alumnes les ganes de conèixer i aprendre. Si això no és així, tindrem una aula amb alumnes desmotivats, i això no és el que volem!
Preguntes i converses; així també aprenem!
Hem de fer que els infants, des de ben petits, s'acostumin a raonar, argumentar, discutir, etc. Per això hem plantejar-los situacions i converses que donin joc, que creein diferents punts de vista per tal que ells defensin davant dels altres les seves opinions, i puguin valorar les de la resta. Les interaccions o converses es poden donar des de diferents perspectives:
- Mestre - Infant
- Infant - Mestre
- Infant - Infant
El que hem de tenir clar, i també plasmar-ho als nostres alumnes, és que el saber pot circular i tots aprenem junts.
Hem de fer preguntes; és millor una bona pregunta (la qual pugui generar converses, projectes, experiències i noves preguntes), que no pas una llarga explicació (que pot acabar aburrint a l'alumnat i provocar desinterès). En les preguntes hi participem tots; en les explicacions, només és la mestra qui intervé.
Ara bé, quan parlem de "preguntes" acostumem a associar-ho a pregunta - resposta; hem de procurar que això no sigui així, sinó que a partir d'una pregunta (tant per part del mestre com per part dels alumnes) puguem crear converses.
Tota persona, quan es fa una pregunta ja té alguna idea, alguna possible resposta; passa el mateix amb les experiències. Però des de l'escola, hem d'ampliar aquestes idees inicials. Tot això va força lligat amb els models, és a dir, treball d'idees que ens ajuden a veure les coses.
Aprenem equivocant-nos
Un altre punt clau és veure els errors com a algo positiu; l'error és un pas més cap a l'aprenentatge, en forma part. Aìxò no només ho hem de tenir clar els mestres, sinó que els infants també ho han de saber, per tal que quan s'equivoquin no es quedin cohibits i prefereixin no participar per si de cas s'equivoquen. No hem d'evitar l'error, sinó aprofitar-nos-en per aprendre.
Experiències directes: el millor aprenentatge
En tots els àmbits, però potser especialment en ciències, hem de proposar als infants activitats que parteixin de l'experimentació i experiències inductives, és a dir, anar de l'experiència al concepte abstracte; els infants necessiten viure les experiències, tenir un aprenentatge significatiu. A partir de l'experiència construirem el coneixement, que posteriorment ens portarà a allò abstracte. D'aquesta manera, és a dir, experimentant, observant, explorant, etc. serà més fàcil provocar interessos als infants, encara que es tracti d'una cosa desconeguda per ells. Aquest tipus de propostes són molt atractives per a ells; després ja passarem a la part més de reflexió, conversa, etc.
Per atraure l'atenció dels infants i provocar els seus interessos, també és important generar un ambient, una atmosfera a l'aula, sel·leccionant els materials més adequats, la situació del mobiliari, etc.
Com ho expliquem?
Aquest COM ha d'anar vinculat amb el QUÈ; com a mestres, hem d'incorporar una manera de veure i viure la ciència.
La metodologia basada en la comunicació, argumentació, etc. pot semblar negatiu per a algunes persones, ja que és un mètode més lent; però cal tenir en compte que també és molt més profund i efectiu.
Un dels problemes que tenim els mestres és que no sabem per què fem les coses, és a dir, amb quina finalitat les fem. Hem de tenir clars els nostres propòsits; si nosaltres no som capaços de plantejar activitats amb algun objectiu o fi, els nostres alumnes dificilment captaran l'essència de les activitats que els proposem.
Com ens ha dit el David: "Som mestres biològics i culturals; arriba un moment en què la biologia ens prepara per la cultura. Si som animals culturals, la nostra funció com a mestres és generar un entorn culturalment ric".
- Quan treballem per racons, hem de parlar-ne posteriorment, és a dir, establir converses.
- Per molta gent, la ciència és DUBTE - EXPERIMENT - RESPOSTA, però això no és així. Quan observem, no només ho fem amb els ulls, sinó també amb els nostres coneixements prèvis.
Aquí teniu un vídeo en què es reflecteix bastant bé com aconseguir un aprenentatge basat en l'experimentació, la comunicació, l'exploració, etc. El tros de vídeo que va des del minut 4'45 fins al 6'30 és el que té veure més amb l'assignatura i el que reflecteix millor el que hem anat veient i aprenent fins ara.
Per acabar, m'agradaria compartir el fragment d'un article que he trobat a la xarxa, molt vinculat a la meva pregunta inicial: "Com ha de ser un mestre de ciències?".
La primera i més important obligació del mestre és aconseguir silenci. No pas un silenci de son o d'embadaliment, sinó el silenci productiu del cervell que escolta i processa, que mira i entén, que pensa i aprèn. Tots els mestres sabem que la feina ben feta es nota en els ulls dels alumnes quan segueixen una explicació. Només hi ha una manera d'educar: quan el mestre ensenya i els alumnes aprenen.
La segona obligació del mestre ha de ser despertar en els seus alumnes el valor impagable de la curiositat. Sense curiositat i sense preguntes, no hi ha aprenentatge possible. No cal esdevenir clown, ni fer cursos accelerats d'empatia i atenció; n'hi ha prou d'una bona dosi de didàctica i d'una gran dosi d'entusiasme. Ser mestre avui demana tenir la força d'entusiasmar-se.
Una classe no és mai una classe particular a 25 o 30 alumnes aïllats com compartiments estants. Les explicacions es fan al grup sencer aprofitant la capacitat que tenen d'interrelacionar-se, d'ajudar-se, d'explicar-se les coses.
El mestre d'avui estima els alumnes i la feina, està preparat i explica amb seguretat, amb ordre i amb disciplina; té la capacitat de comunicar-se; és capaç d'entusiasmar-se i d'entusiasmar els alumnes.
(SER MESTRE, AVUI, Diari de Girona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada